En diferit significa que l’emissió d’un programa no és en directe, sinó que es veurà més tard.
L’hereu en diferit és així volgut en el moment de l’enregistrament (la celebració) d’un o de successius pactes successoris de llegat (del dret eivissenc) o “de mejora” (del dret gallec), propers o llunyans en el temps. Sabem que s’enregistra així, inicialment, perquè aquesta és la causa subjectiva de dit pacte successori: anticipar, a l’hereu estimat, bocinets d’una futura herència, fins a buidar considerablement el cabdal relicte.
Si aquest legatari que va rebent bocinets de l’herència futura no es considerat hereu en diferit i afronta els deutes del cabdal relicte, al manco amb “benefici d’inventari”, pel total que ha anat rebent en diferit, el romanent del cabdal relicte passarà als hereus intestats i bé podria ser aquests, quan el romanent és poc convenient, acabin sent una administració pública.
Per protegir el dobler públic de les herències intestades problemàtiques, l’administració pública hereva accepta sempre a benefici d’inventari, de manera que no pot fer front als deutes de l’herència intestada més que amb el que hi hagi a la mateixa herència. Això és una protecció del dobler públic, perquè tots acabaríem pagant els deutes d’una herència privada, potser exhaurida amb pactes successoris. Si aquesta s’ha buidat mitjançant pactes de legats i no es destapa la figura de l’hereu en diferit: Quina garantia de cobrament queda als creditors?
No podrem ni tant sols posar en marxa el mecanisme de la responsabilitat “intra vires hereditatis”. Aquest artifici del pacte de llegat encobrint l’hereu en diferit, no subverteix l’ordre públic econòmic?
Algun aflorament (sentència Audiència Provincial de Pontevedra de 21 de maig de 2018) ja hi ha d’aquesta estratègia en la consideració que el beneficiat en el “pacto de mejora” (pacte successori de béns concrets, més enllà de la llegítima) esdevindrà hereu (aflorant així que fou nomenat en diferit), entenent que va acceptar tàcitament l’herència i, per tant, no podrà ser ja renunciada.
Per la por que té qui veu venir la gran bolla de neu que es va formant a les herències d’estrangers transhumants, aquells que, en funció de la residència, suposadament poden fer pactes successoris permesos en alguns drets civils territorials espanyols (no existents en el Codi civil), i acabar combinant-ho tot (arts. 21 i 22 RS n.º 650/2012) amb una llei successòria que no consideri els legataris en vida, hereus, ni responsables dels deutes, es va intentant interpretar, amb sentit comú comunitari, el Reglament europeu de successions, altres vegades interpretat amb criteris hermenèutics interns, com si això fos possible.
Així, previnguda i avisant que aquella bolla de neu que s’anaven llençant els juristes, des de 2015, per divertir-se dins reduïts ambients acadèmics, es pot anar tornant incontrolablement gegant, la Resolución de 20 de enero de 2022, de la Dirección General de Seguridad Jurídica y Fe Pública convida a la reflexió següent, que resumida diria que els pactes successoris que es poden fer en funció de la residència, perquè el dret successori substantiu i territorial del lloc de residència els permet, potser no són, pel fet de la simple coincidència en la denominació, el pactes que el Reglament europeu de successions considera objecte de la seva regulació.
pese al «nomem ius» de la mejora con entrega de bienes en Derecho gallego, al referirse a una entrega de presente, cuyo régimen se ha de regular por este propio Derecho, cabe dudar seriamente que pueda dar lugar a pacto de los incluidos en el Reglamento.
El “nomen iuris” “pacte successori” seria polisèmic, de manera que, cada dret successori intern li dona un significat diferent, no coincident per sí mateix amb el concepte del dret europeu. Caldria, per tant, una interpretació teleològica del Reglament de Successions (atenent al “principle of primacy“), per saber que és allò què vol i què no vol que es defraudi si el RS permet una llei successòria dissenyada a la carta.