Els grans propietaris de les Illes Balears mai no han estat residents en elles. Al manco, no imperativament.
Des dels inicis que ens han explicat, Mallorca fou conquerida per senyors feudals i repoblada sota modalitats feudals de tinença de la terra. Què dir de Menorca? No hem sentit a parlar de tota aquella aristocràcia de gran tenidors que vivia fora de l’Illa? I Eivissa? Dividida i repartida entre pocs en quartons. I Formentera era propietat privada.
No fa tant temps de tot això. Era el món pre-turístic.
En aquell món, a les Illes Balears, la terra no era de qui la treballava, però en podia arribar a tenir un bocí i arrelar-se.
En l’era turística, tampoc les cases no són per aquells que les habiten i ara, cada dia que passa és menys probable arribar a tenir-ne una.
Ara importa molt això, el vincle entre residir-treballar-posseir perquè la societat no és estamental i ha d’aspirar a ser justa i equitativa amb tothom, superant la barrera simbòlica dels principis de l’individualisme lliberal (la propietat privada, la lliure circulació de capitals, la llibertat contractual).
Això és una necessitat urgent que hauríem de pensar en comú, en comunitat, en compressió i empatia. Pensant en la por que suposa no poder arribar a tenir una llar.
Què hi pot fer el Dret civil balear?
El Dret civil balear, literal, original, no ho podria fer gaire perquè està basat en un model de propietat que només interessava als aristòcrates i terratinents.
Això simplement vol dir que és originàriament un conjunt de costums jurídiques que varen perviure a la Codificació perquè reflectien els interessos d’un petit reduït grup d’homes que tenien accés als cercles de pensament de l’època. Per tant, el Dret civil balear com aquell dret civil especial o foral que hi havia a les Illes (art. 149.1.8ª CE) no ens pot oferir resposta.
Amb les competències autonòmiques, el Dret civil balear modifica els seus valors originaris i redobla la seva força normativa quan troba una altre competència a la qual afegir-se. En aquest cas, l’arcà major principal de l’EAIB és l’art. 30.3 EAIB: “Ordenació del territori, incloent-hi l’habitatge”.
Així és quan s’entra en el dret civil autonòmic «no foral», aquell que, tant si es mira des d’un concepte ampli
STC 41/2018, de 26 de abril de 2018: En suma, las competencias autonómicas para «desarrollar», en lo que aquí interesa, el propio Derecho civil pueden dar lugar a la actualización y crecimiento orgánico de éste y, en concreto, a la regulación de materias que, aun ausentes del texto originario de la compilación, guarden una relación de conexión suficiente con institutos ya disciplinados en aquélla o en otras normas integrantes del propio ordenamiento civil.]
com reduccionista del dret civil propi, el sobrepassa, perquè respon a una nova concepció de l’Estat, de les necessitats que s’ha de regular i dels espais de la vida social on s’ha d’arribar. Això provoca una desescalada dels continguts, tradicionalment civils, trobant amb ella una vertadera utilitat actual del dret civil balear.
Estaria definit en la STC 95/2017, de 6 de julio de 2017: El primer motivo de conexión aducido por los letrados autonómicos es el carácter completo del Derecho civil especial de Cataluña, de donde derivan que cualquier regulación innovadora aprobada por el legislativo autonómico revestiría con él la conexión exigida para reputarlo «desarrollo» de dicho Derecho civil especial.